Potser era ben conegut pels que han seguit les carreres en solitari dels seus membres, jo, la veritat, he de dir que he estat força desconnectat des que es van dissoldre i ho vaig descobrir el divendres nou de setembre al concert del Palau: es veu que ara els Sopa són independentistes; ara els hi molen els crits de «independència» i fins i tot donen per bona la parida aquella que «Sota una estrella», preciosa i trista cançó sobre la solitària condició humana, fa referència a l’estelada. Segons va explicar ahir en Gerard Quintana, fa vint anys, al mític concert al Palau amb Sau, Pets i Sangtraït encara creien en un món lliure, però que ara, en temps de globalització, només queda la sol·lució de defensar les arrels i la terra.
Els Sopa que jo seguia des de finals dels vuitanta responien als crits que els criticaven per cantar en castellà amb una altra cançó en castellà, i a qui fora de Catalunya els xiulava per cantar en català, amb una altra en català. Els Sopa a qui jo comprava els vinils se n’enfotien dels -ismes (fos feixisme o independentisme) i consideraven que eren simplificacions interessades que no podien en cap cas definir la complexitat humana, molt més que una pàtria, una llengua o un pensament polític.
No sé si hauran sigut els atacs electoralistes, indiscriminats i barruers de la dreta espanyola contra Catalunya, o l’injust tracte fiscal que patim el que els haurà convençut de canviar, el que tinc clar és que no hauran sigut les «meritòries» actuacions de «destacades» figures del moviment, com Carod Rovira (el que ara cobra 6.000 euros d’una xarxa sanitària que tanca quiròfans i despatxa treballadors eventuals) ni el senyor Laporta (que canvia de jaqueta més ràpid que no pas es ventila una ampolla de Möet & Chandon). El que tinc molt clar és que si els Sopa decidissin tornar com a grup, (com molta gent sospita després de l’èxit de la gira de retorn) hauran de plantejar-se si té sentit seguir cantant lletres, com la de «Si et quedes amb mi»: «Despinta les banderes / i fes-ne un gran llençol / per sobre les fronteres / podràs sentir-me a prop», o la de «Exilis»: «Rera els núvols s’amaga el sol / dins el negre tots els colors / les portes s’obriran / el vent s’emportarà / els estandars i banderes» o «La vida ensorrarà / les ambicions i els imperis / tots serem iguals».
En fi, feia uns 15 anys que vaig veure als Sopa per darrer cop en concert. Soni o no cursi, el primer petó amb la meva dona ens el vam donar mentre «Mai trobaràs» sonava a un escenari de Campclar. Esperava el concert de l’altre dia com un retrobament emotiu amb un grup i un repertori que han format part de la meva vida, i em va sorprendre que la festa esdevingués un acte polític on fins i tot hi havia lloc per acudits del insofrible Mourinho. Tothom té dret a opinar i a canviar d’opinió, però hi ha moments en que la música hauria d’estar per damunt de certes coses. La quitxalla amb estelades que ni havia nascut quan els Sopa van començar s’ho deuria passar d’allò més bé, però aquells que com jo vam créixer amb la seva música i sempre vam saber valorar la seva valentia per anar contracorrent, mereixíem una altra cosa.

Quizá ya era algo sabido por quienes han seguido las carreras en solitario de sus miembros, yo, la verdad, debo decir que he estado bastante desconectado desde que se disolvió el grupo y lo descubrí el pasado viernes nueve de septiembre en el concierto del Palau: por lo visto ahora los Sopa son independentistas; ahora les molan los gritos de «independencia» e incluso dan por buena la parida esa de que «Sota una estrella», preciosa y triste canción sobre la solitaria condición humana, hace referencia a la estelada. Según explicó ayer Gerard Quintana, hace veinte años, en el mítico concierto al Palau con Sau, Pets y Sangtraït, todavía creían en un mundo libre, pero que hoy en día, en tiempos de globalización, solo queda la solución de defender las raíces y la tierra.
Los Sopa que yo seguía desde finales de los ochenta respondían a los gritos que los criticaban por cantar en castellano con otra canción en castellano, y a quienes fuera de Catalunya los silbaban por cantar en catalán, con otra en catalán. Los Sopa a quienes yo compraba vinilos se la soplaban los –ismos (fueran fascismo o independentismo) y consideraban que eran simplificaciones interesadas que no podían definir la complejidad humana, mucho más que una patria, una lengua o un pensamiento político.
No sé si habrá sido tanto ataque electoralista, indiscriminado y vulgar de la derecha española contra Catalunya, o el injusto trato fiscal que sufrimos lo que les habrá convencido de cambiar; lo que si tengo claro es que no habrán sido las «meritorias» actuaciones de «destacadas» figuras del movimiento como Carod Rovira (quien ahora cobra 6.000 euros de una red sanitaria que cierra quirófanos y despide trabajadores eventuales) ni del señor Laporta (que cambia de chaqueta con más rapidez que se pimpla una botella de Möet & Chandon). Lo que tengo claro es que si los Sopa decidieran regresar como grupo (como mucha gente cree después del éxito de su gira de reunión) tendrán que plantearse si tiene sentido seguir cantando letras como la de «Si et quedes amb mí»: «Despinta las banderas / y haz con ellas una gran sábana / por encima de las fronteras / podrás gritar mi nombre», o la de «Exilis»: «El sol se esconde detrás de las nubes / en el negro todos los colores / el viento se llevará / los estandartes y las banderas» o «La vida enterrará / las ambiciones y los imperios / todos seremos iguales».
En fin, hacía unos 15 años que había visto a Sopa por última vez en concierto. Suene o no cursi, el primer beso con mi mujer nos lo dimos mientras «Mai trobaràs» sonaba en un escenario de Campclar. Esperaba el concierto del otro día como un reencuentro con un grupo y un repertorio que han formado parte de mi vida, y me sorprendió que la fiesta derivara en un acto político en el que incluso había lugar para chistes a costa del insufrible Mourinho. Todo el mundo tiene derecho a opinar y a cambiar de opinión, pero hay momentos en los que la música debería estar por encima de ciertas cosas. La muchachada con esteladas que ni había nacido cuando los Sopa empezaron debió pasárselo de muerte, pero aquellos que como yo crecimos con su música y siempre valoramos su valentía para ir a contracorriente, merecíamos otra cosa.